El RD 88/2026 obre la porta a l’agregador independent, però la resiliència del sistema es juga en dos fronts: hibridar els parcs renovables ja instal·lats i multiplicar l’emmagatzematge darrere del comptador industrial.
Article d’opinió d’Iván Olivares, CEO de Vector Energy. Publicat a la revista “Energia” n.152 d’El Economista, 30 abril 2026.
Es compleix un any de l’apagada ibèrica del 28 d’abril del 2025. El debat públic segueix ancorat en dos eixos: més generació ferma i més xarxa de transport. Són discussions legítimes, però eludeixen el diagnòstic. El que es va trencar aquell dilluns no va ser només capacitat de generar o transportar electrons; va ser capacitat d’emmagatzemar i respondre a mil·lisegons quan el sistema va perdre sincronia. I aquesta capacitat, en un mix amb més del 65% renovable i radials cada cop més saturats, no pot continuar descansant en un grapat de centrals síncrones i en les interconnexions amb França.
Espanya ha fet els deures en potència renovable: tanquem el 2025 per sobre de 45 GW solars i 32 GW eòlics instal·lats. El problema és que hem construït generació sense la contrapartida demmagatzematge que la fa gestionable. El resultat són dues disfuncions: renovable abocada a zero euros al migdia —per sobre de 3 TWh el 2025 segons estimacions sectorials— i buits al capvespre que es tapen amb gas car. El sobrecost de restriccions tècniques va superar els 1.400 milions d?euros l?any passat. És un impost que paga el consumidor per no haver desplegat emmagatzematge al ritme de la generació.
Hibridar el parc renovable ja instal·lat
El primer front, i el més urgent, és afegir BESS als parcs solars i eòlics existents. Parlem d’actius ja construïts, amb el punt de connexió i els permisos: coubicar una bateria aprofita infraestructura enfonsada i transforma un generador intermitent en un recurs parcialment despatxable. La ràtio raonable en fotovoltaica peninsular se situa en 1 MW/2 MWh per cada 4-5 MWp instal·lats. Això permet traslladar producció a hores punta –on el preu es pot multiplicar per cinc–, reduir abocaments i capturar ingressos per serveis d’ajust.
L’economia ha deixat de ser un obstacle. El preu dels mòduls LFP ha caigut un 40% en dos anys i avui se situa per sota de 120 €/kWh a nivell sistema. Amb l’arbitratge mitjà del pool espanyol el 2025 i els ingressos esperables de secundària i terciària, els payback d’hibridació es mouen a la franja de 5-7 anys. El que segueix frenant el desplegament són els terminis administratius i la manca de claredat regulatòria sobre com tractar l’accés híbrid: dues friccions que fa tres anys que estan pendents de resoldre’s i que no poden seguir-hi.
L’emmagatzematge darrere del comptador industrial
El segon front és l’emmagatzematge distribuït en client industrial: bateries entre 200 kW i 5 MW instal·lades darrere del comptador de fàbriques, polígons i centres logístics. Espanya té més de 28.000 subministraments industrials amb una potència superior a 450 kW. Cadascú és un node potencial de flexibilitat a què avui el sistema no arriba.
Al març es va publicar el Reial decret 88/2026, que transposa la figura de l’agregador independent i desbloqueja la participació de recursos distribuïts als mercats d’ajust. Ara una bateria d’1 MW en una planta industrial pot —sense que el comercialitzador sigui l’intermediari obligat— oferir una regulació secundària, terciària i una resposta ràpida de freqüència. Si només un 5% del parc industrial espanyol instal·la emmagatzematge propi, parlem de 3-5 GW addicionals de capacitat dispatchable, connectada en baixa i mitja tensió, amb temps de resposta inferiors a 500 mil·lisegons.
Tres funcions que cap cicle combinat no pot replicar
Tots dos fronts —hibridació utility-scale i BESS darrere del comptador— aporten al sistema tres capacitats avui infraprovistes. Primer, resposta ràpida de freqüència: una bateria de liti respon en desenes de mil·lisegons, dues ordres de magnitud més ràpid que la inèrcia síncrona convencional. En un sistema amb menys turbines girant aquesta velocitat no és un luxe: és la diferència entre un buit de tensió recuperable i un zero. Segon, arrencada a illa i reposició: milers de nodes capaços d’operar aïllats durant hores acceleren la recuperació de dies a hores. Tercer, descongestió local: absorbir excedents on avui s’aboquen i lliurar-los hores després alleuja la xarxa sense necessitat de noves línies que triguen una dècada a construir-se.
El regulador ha complert; toca executar
El RD 88/2026 resol la part normativa del recurs distribuït. El preu de les bateries fa la resta. El que encara falta és capacitat d’execució: enginyeria elèctrica qualificada, integradors que entenguin tant el costat del client com el costat de xarxa, i una cadena industrial capaç de sostenir operació i manteniment quinze anys. Com a fabricant espanyol d’inversors i BESS ho veiem cada setmana: projectes amb cotitzacions que oscilen un 60 % entre proveïdors i terminis entre sis i divuit mesos. El mercat s’ha de consolidar al voltant d’actors amb capacitat industrial real i compromís local.
Tres coses haurien de passar abans del proper 28A. Primera, que Red Eléctrica i la CNMC publiquin els requisits tècnics i les garanties exigibles a l’agregador independent —sense regles operatives, el RD 88/2026 es queda en titular—. Segona, que es desbloquegin els procediments d’hibridació amb criteris clars i terminis curts, el desplegament més gran de BESS a cost zero incremental de xarxa hi és. Tercera, que les grans empreses industrials incorporin l’emmagatzematge als plans d’inversió com van fer amb la fotovoltaica fa cinc anys.
L’apagada va costar entre 400 i 800 milions d?euros en pèrdues directes. Invertir una part d’aquesta xifra en emmagatzematge —hibridat al parc renovable i distribuït darrere del comptador— és, literalment, rendible. Un any després, la pregunta no és si Espanya necessita més capacitat per emmagatzemar; és quant de temps més ens podem permetre no fer-ho.
Iván Olivares, CEO de Vector Energy