[Article d'opinió] “La resiliència del sistema davant un nou apagall”

El RD 88/2026 obre la porta a l'agregador independent, però la resiliència del sistema es juga en dos fronts: combinar els parcs renovables ja instal·lats i multiplicar l'emmagatzematge darrere del comptador industrial.

Article d'opinió d'Ivan Olivares, CEO de Vector Energy. Publicat a la revista “Energia” n.152 De El Economista, 30 d'abril de 2026.

Fa un any de l'apagada ibèrica del 28 d'abril de 2025. El debat públic continua ancorat en dos eixos: més generació estable i més xarxa de transport. Són discussions legítimes, però no aborden el diagnòstic. El que es va trencar aquell dilluns no va ser només la capacitat de generar o transportar electrons; va ser la capacitat d'emmagatzemar i respondre en mil·lisegons quan el sistema va perdre la sincronia. I aquesta capacitat, en un mix amb més del 65 % renovables i xarxes radials cada vegada més saturades, no pot seguir descansant en un grapat de centrals sincròniques i en les interconnexions amb França.

Espanya ha fet les tasques de potència renovable: hem tancat el 2025 amb més de 45 GW d’instal·lacions solars i 32 GW eòliques. El problema és que hem construït generació sense la contrapartida d’emmagatzematge que la faci gestionable. El resultat són dues disfuncions: la renovable es va desfer a zero euros a migdia —més de 3 TWh el 2025 segons les estimacions sectorials— i els buits a la nit es tapen amb gas car. El cost addicional de les restriccions tècniques va superar els 1.400 milions d’euros l’any passat. Es tracta d’un impost que el consumidor paga per no haver desplegat l’emmagatzematge al ritme de la generació.

Hibridar el parc renovable ja instal·lat

El primer front, i el més urgent, és afegir BESS als parcs eòlics i fotovoltaics ja existents. Es tracta d’actius ja construïts, amb la seva connexió i permisos: ubicar una bateria de manera conjunta aprofita una infraestructura ja existent i converteix un generador intermitent en una font de generació parcialment desconnectable. La proporció raonable en fotovoltaica peninsular se situa en 1 MW / 2 MWh per cada 4-5 MWp instal·lats. Això permet traslladar la producció a hores punta —on el preu es pot multiplicar per cinc—, reduir les pèrdues i captar ingressos per serveis d’ajust.

L'economia ha deixat de ser un obstacle. El preu dels mòduls LFP ha caigut un 40% % en dos anys i avui es troba per sota dels 120 €/kWh a nivell sistèmic. Amb l'arbitratge mitjà del pool espanyol el 2025 i els ingressos esperables de secundària i terciària, els pagaments de la hibridització es mouen en la franja de 5-7 anys. El que continua frenant el desplegament són els terminis administratius i la manca de claredat normativa sobre com tractar l'accés híbrid: dues friccions que porten tres anys pendents de resolució i que no poden seguir així.

L'emmagatzematge darrere del comptador industrial

El segon front és l'emmagatzematge distribuït en clients industrials: bateries de entre 200 kW i 5 MW instal·lades darrere dels comptadors de fàbriques, polígons i centres logístics. Espanya té més de 28.000 subministraments industrials amb potències superiors a 450 kW. Cadascun d'ells és un potencial node de flexibilitat al que el sistema no arriba avui.

Al març es va publicar el Reial Decret 88/2026, que transposa la figura de l'agregador independent i desbloqueja la participació de recursos distribuïts en els mercats d'ajust. Ara, una bateria de 1 MW en una planta industrial pot —sense que el comercialitzador sigui l'intermediari obligat— oferir regulació secundària, terciària i resposta ràpida de freqüència. Si només un 5 % del parc industrial espanyol instal·la emmagatzematge propi, parlem de 3-5 GW addicionals de capacitat dispatchable, connectada a baixa i mitja tensió, amb temps de resposta inferiors a 500 milisegons.

Tres funcions que cap cicle combinat pot replicar

Ambdós fronts —l'hibridació d'utilitat a gran escala i la BESS darrere del comptador— aporten al sistema tres capacitats que avui encara no estan disponibles. Primer, resposta ràpida de freqüència: una bateria de liti respon en desenes de mil·lisegons, dues ordres de magnitud més ràpid que la inercia sincrònica convencional. En un sistema amb menys turbines en funcionament, aquesta velocitat no és un luxe: és la diferència entre un buit de tensió recuperable i un zero. Segon, arrancada en estat isolat i reposició: milers de nodes capaços d'operar de forma independent durant hores acceleren la recuperació de dies a hores. Tercer, descongestió local: absorbir els excedents on avui s'aboca i lliurar-los hores després alleuja la xarxa sense necessitat de noves línies que triguin una dècada a construir-se.

El regulador ha complert; toca executar

El RD 88/2026 resol la part normativa de la demanda interposada. El preu de les bateries fa la resta. El que falta és capacitat d'execució: enginyeria elèctrica qualificada, integradors que entenguin tant el costat del client com el costat de la xarxa, i una cadena industrial capaç de mantenir l'operació i el manteniment durant quinze anys. Com a fabricant espanyol d'inversors i BESS ho veiem cada setmana: projectes amb pressupostos que oscil·len entre un 60% % entre els proveïdors i terminis de entre sis i divuit mesos. El mercat necessita consolidar-se al voltant d'actors amb capacitat industrial real i compromís local.

Tres coses haurien de passar abans del pròxim 28A. Primera, que Red Eléctrica i la CNMC publiquin els requisits tècnics i les garanties exigibles a l'agregador independent —sense normes operatives, el RD 88/2026 queda en vigor—. Segona, que s'alliberin els procediments de hibridació amb criteris clars i terminis curts, el major desplegament de BESS a cost zero incremental de xarxa està aquí. Tercera, que les grans empreses industrials incorporen l'emmagatzematge als seus plans d'inversió, com van fer amb la fotovoltaica fa cinc anys.

L'apagada va costar entre 400 i 800 milions d'euros en pèrdues directes. Invertir una part d'aquesta xifra en emmagatzematge —híbrid al parc renovable i distribuït darrere del comptador— és, literalment, rendible. Un any després, la pregunta no és si Espanya necessita més capacitat d'emmagatzematge; és quant de temps més ens podem permetre no fer-ho.

Ivan Olivares, CEO de Vector Energy